Vers la canonització del Dr. Pere Tarrés
Dr. Xavier Sanz
Amb goig rebem la gran notícia que el procés de canonització del Dr. Pere Tarrés continua endavant! Recordem que la causa es va iniciar el dia 11 de maig del 1972, en formalitzar-se la petició, i es va completar el 2 de maig del 1990. Després de ser provat el primer miracle que se li atribueix, el mes de setembre de 2004 fou proclamat solemnement beat pel Sant Pare, beat Joan Pau II, a Loreto.
Recentment, l’11 de gener d’enguany es va formalitzar per part del bisbe de Terrassa, Mons. Josep Àngel Saiz, la clausura del procés diocesà sobre la guarició -no explicable mèdicament- de sor Josepa Guardado, de la Congregació de les Germanetes dels Anciens Desemparats de Sabadell, afectada d’una tuberculosi òssia, per la guarició de la qual s’havia invocat el Dr. Tarrés.Una vegada transmesa a Roma tota la documentació de la causa, només cal esperar el veredicto que doni pas a la canonització del nostre estimat Dr. Tarrés.
Recordar la figura del Dr. Tarrés no significa només fer memoria d’uns fets, que configuraren la biografia del beat, en forma d’anecdotari que tal vegada es llegeix, impressiona de bell antuvi, però després s’oblida. Pretenem quelcom més. Parlar del Dr. Tarrés requereix endinsar-se en la profunditat de la seva persona que, en la quotidianitat, ha estat capaç d’arribar a l’excel.lència pròpia dels sants.
Volem fer conèixer tant de prop el personatge, que frapi els nostres cors! Només amb la lectura atenta dels seus escrits personals hom pot adonar-se de la grandesa de qui estem parlant. Hem de destacar que el Dr. Tarrés era un home d’una profunda vida interior. Ho testimonien les seves contínues referències a Déu (“l’Amat”) i a la Mare de Déu (“Mareta”) en les situacions més difícils: en la persecució durant la guerra, en les dificultats de la seva vida sacerdotal i, finalment, durant la malaltia que el portà a la mort, essent encara jove.Les referències són constants en els seus textos, que demostren l’ordre de prioritats d’una persona totalment lliurada a l’altri.
Volem destacar també les fortes conviccions que el portaren a ser constant en tot i a la realització de les virtuts del cristià. És important recordar l’alt grau de responsabilitat en les seves actuacions: la implicació en les tasques apostòliques mai no va ser en detriment de les seves obligacions personals, professionals i, encara menys, de la seva vida interior.
Sorprèn la tasca gegatina que va dur a terme en les etapes de major expansió apostólica, sense deixar l’activitat com a metge. En primer lloc, a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Recordem que el Dr. Tarrés s’hi dedicà de ple en el període que comprèn des de la seva creació, el 1931 fins a l’esclat de la guerra civil, el juliol del 36. Durant aquell temps liderà el moviment, amb dedicació als molts grups que es formaven arreu de Catalunya. Ell participava setmanalment en els cercles d’estudi i animava tot el moviment amb els escrits de les seves Glosses (en va escriure un total de 166), publicades al setmanari Flama. Els caps de setmana els dedicava a l’expansió del moviment arreu del país. En aquell període el Dr. Tarrés mobilitzà un gran nombre de joves amb vista a la seva formació cristiana integral, humana, espiritual i també esportiva.
Els principals valors que el Dr. Tarrés va impulsar en aquell temps van ser la cerca de la perfecció professional i l’excel.lència, la defensa de la concepció cristiana de la familia, de la puresa i la defensa de la dona, la promoció de la cultura i l’art del país, el compromís ciutadà per la pau i la integritat social, basada en la fraternitat cristiana, la cura de la salut física, la defensa de la fe católica en l’àmbit personal i en la vida pública, la col.laboració en l’obra catequética, la responsabilitat en els càrrecs i d’altres tasques a l’interior de cada grup de la Federació, la fraternitat, el servei als altres i el zel apostòlic..
“El Fejocista aspira a conquistar tota la patria i tot el món per al Crist”, deia el nostre Beat. La defensa que ell feia de l’ideal català el vinculava al destí sobrenatural de l’home. Per això, sempre postulà una Catalunya que “será guanyada pel Crist”, entenent que una nació ho será si està basada en uns principis i uns valors cristians ben arrelats i integrats en la societat. Tots aquests valors es troben recollits en el decàleg del Fejocista, l’eix vertebrador de l’actuació dels grups de joves.
Després vindria el temps difícil de la guerra en què, havent sobreviscut als bombardeigs i a la malaltia, va viure de manera heroica un capteniment de total lliurament als altres en el front bèl.lic. Quan llegint el seu Diari de Guerra som capços de situar-nos en l’espai habitual i quotidià en què es trobava l’ara beat, ens adonem de la seva capacitat per mantener la coherencia d’aquell que viu de cara a Déu: la seva pregària contínua, la caritat envers el seu proïsme, militar o no, l’aprofitament del temps amb l’estudi o la lectura (filosofía, metafísica), tot preparant els seus estudis eclesiàstics, la constancia en l’escriptura de cartes a la seva mare i de les notes que, sortosament recollides i conservades en 5 llibretes petites, han permès la transmissió d’aquest testimoni únic.
D’aquell temps, hem de destacar, sobretot, el que representava la defensa de la fe en un entorn tan hostil: el Dr. Tarrés no amagà les seves conviccions religioses i el seu comportament despertà el respecte dels qui l’envoltaven. Però encara és més frapant descubrir en les anotacions referències a la seva “vida interior desballestada” o “vida interior marxa”, que palesen una intensa vida interior per a la salvació de tots, i això en les dures condicions del front de la guerra. Va ser així com va reeixir espiritualment i va poder proseguir la seva vocació una vegada retornat a Barcelona.
Un cop acabada la guerra desplegà el seu segon període apostòlic, després de ser ordenat prevere, el 30 de maig de 1942. Aquesta segona etapa també va estar plena de grans obres.
Coneixem moltes de les iniciatives apostòliques que va dur a terme, fonamentalment encarregades pel bisbe Gregorio Modrego: Consiliari de dos centres d’Acció Catòlica femenina de Sarrià, el Secretariat Diocesà de Beneficiència (actual Càritas), l’Organisme Benèfic Antituberculòs, l’atenció a l’Ordre de la Visitació, la docència com a profesor de Moral Professional a l’Escola Catòlca d’ensenyament social, la tasca de confessor en el seminari diocesà, la seva vinculació a la Unió Sacerdotal de Barcelona, i d’altres.
Creiem, però, que el tret més important d’aquest període és la tasca de direcció d’ànimes. I és aquest el secret, el misteri més important de la vida del nostre beat: el lliurament sense reserva als altres, la seva plena realització com a prevere, com a bon pastor, la plena integració del sagrament de l’ordre en la seva persona; en ella veiem realitzada la figura del bon sacerdot, d’aquell que “fa olor d’ovella”, tal com el descriu el Papa Francesc.
Els fruits del lliurament integral als altres del Beat Pere Tarrés no han transcendit; en part pel seu carácter discret i perquè d’aquest període no tenim diaris personals. Sí que tenim notícia del seu capteniment durant la seva malaltia, gràcies a la informació transmesa per Mn. Pere Llumà, el seu director espiritual.
L’estela de bonhomía acompanyà Mn. Pere Tarrés immediatament després del seu traspàs, de forma que els qui l’havien conegut en vida maldaven per la seva canonització, fet que esperem que es produeixi en un termini curt, no tant pel fet personal i històric de qui s’ho mereix, que també, sinó per afegir-lo a l’estela exemplar dels sants,que ha d’impulsar tots els creients vers la santedat a la què estem cridats, tal com el Sant Pare Joan Pau II advocava ben clarament a Loreto: “La seva figura com a home, metge i prevere és un exemple lluminós per als cristians del nostre temps”.